Gos
De Viquipèdia
 |
||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 |
||||||||||||||||||
|
|
||||||||||||||||||
|
Estat: Domesticat
|
||||||||||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||
|
|
||||||||||||||||||
| Canis lupus familiaris (Linnaeus, 1758) |
||||||||||||||||||
|
|
||||||||||||||||||
| Aquests són noms científics INVÀLIDS, només d'interès històric: aegyptius (Linnaeus, 1758), alco (C. E. H. Smith, 1839), americanus (Gmelin, 1792), anglicus (Gmelin, 1792), antarcticus (Gmelin, 1792), aprinus (Gmelin, 1792), aquaticus (Linnaeus, 1758), aquatilis (Gmelin, 1792), avicularis (Gmelin, 1792), borealis (C. E. H. Smith, 1839), brevipilis (Gmelin, 1792), cursorius (Gmelin, 1792), domesticus (Linnaeus, 1758), extrarius (Gmelin, 1792), ferus (C. E. H. Smith, 1839), fricator (Gmelin, 1792), fricatrix (Linnaeus, 1758), fuillus (Gmelin, 1792), gallicus (Gmelin, 1792), glaucus (C. E. H. Smith, 1839), graius (Linnaeus, 1758), grajus (Gmelin, 1792), hagenbecki (Krumbiegel, 1950), haitensis (C. E. H. Smith, 1839), hibernicus (Gmelin, 1792), hirsutus (Gmelin, 1792), hybridus (Gmelin, 1792), islandicus (Gmelin, 1792), italicus (Gmelin, 1792), laniarius (Gmelin, 1792), leoninus (Gmelin, 1792), leporarius (C. E. H. Smith, 1839), major (Gmelin, 1792),mastinus (Linnaeus, 1758), melitacus (Gmelin, 1792), melitaeus (Linnaeus, 1758), minor (Gmelin, 1792), molossus (Gmelin, 1792), mustelinus (Linnaeus, 1758), obesus (Gmelin, 1792), orientalis (Gmelin, 1792), pacificus (C. E. H. Smith, 1839), plancus (Gmelin, 1792), pomeranus (Gmelin, 1792), sagaces (C. E. H. Smith, 1839), sanguinarius (C. E. H. Smith, 1839), sagax (Linnaeus, 1758), scoticus (Gmelin, 1792), sibiricus (Gmelin, 1792), suillus( C. E. H. Smith, 1839), terraenovae (C. E. H. Smith, 1839), terrarius (C. E. H. Smith, 1839), turcicus (Gmelin, 1792), urcani (C. E. H. Smith, 1839), variegatus (Gmelin, 1792), venaticus Gmelin, 1792), vertegus (Gmelin, 1792)[1] |
El gos, ca o cutxo (Canis lupus familiaris) és un mamífer domèstic de la família dels cànids. Les proves arqueològiques demostren que el gos ha estat en convivència propera amb els humans des de fa com a mínim 9.000 anys, però possiblement des de fa 14.000 anys.[2] Les proves fòssils demostren que els avantpassats dels gossos moderns ja estaven associats amb els humans fa 100.000 anys.[3]
A les Illes Balears i a parts de la Catalunya Nord el gos rep el nom de ca, que prové directament del mot llatí canis, que al seu torn prové de la forma protoindoeuropea *kwon-[4]. Una de les variacions d'aquesta forma indoeuropea és cuon, que a través del grec antic κύων ha portat a termes de la llengua catalana com ara "cinisme" o "cinocefàlia". L'arrel llatina es reflecteix en altres llengües romàniques: chien, cane, can, câine, cão, etc. D'altra banda, el terme més estès als Països Catalans per referir-se a aquest animal, gos, té un origen expressiu a partir de l'expressió "gus" o "kus", utilitzada antigament per cridar o dirigir-se als gossos. És atestada per primer cop l'any 1342.[5]
N'hi ha aproximadament 800 races (més races que qualsevol altre animal)[6] que varien significativament en dimensions, fisonomia i temperament, i que presenten una gran varietat de colors i de tipus de pèl diferents. Tenen una gran relació amb els humans, servint d'animals de companyia, d'animals de guàrdia, de gossos pigall o de gossos pastors, per exemple.
Amb un nombre estimat de 400 milions de gossos en llars d'arreu del món, és un dels animals de companyia més populars, probablement només superat pels gats.[7] Es creu que el llop gris, del qual és considerat una subespècie, n'és l'avantpassat més immediat.[8] Les investigacions més recents indiquen que el gos fou domesticat per primera vegada a l'est d'Àsia, possiblement a la Xina;[9] tanmateix, és incert si tots els gossos domèstics provenen d'un mateix grup o si el procés de domesticació es repetí diversos cops.
Taula de continguts |
[edita] Nomenclatura
Existeixen diverses formes per referir-se a un grup d'animals. Són comuns els substantius col·lectius: bandada (ocells), porcada (porcs) o banc (peixos). En el cas dels gossos, el terme correcte en català per referir-se a un grup d'ells, especialment quan cacen junts, és "gossada".[10] Per referir-se a una cria de gos, el terme correcte és "cadell", un terme que posteriorment s'ha estès per a denominar les cries d'altres mamífers carnívors com el lleó, l'ós o el llop.
Els gossos els avantpassats dels quals es troben registrats formalment són denominats com a gats amb pedigrí. En termes estrictes, un pura sang és aquell que té avantpassats de la mateixa raça, mentre que en el cas d'un gos de pedigrí és essencial l'existència d'un registre genealògic dels seus avantpassats. Aquests registres genealògics han estat criticats per grups en defensa dels animals[11] que argumenten que promou una discriminació en contra dels gossos mestissos; i per veterinaris,[12] que afirmen que les associacions canines només tenen en compte la puresa de la raça del gos sense valorar-ne la salut.
[edita] Taxonomia
El gos fou descrit com a Canis familiaris i Canis familiaris domesticus per Carl von Linné a la seva obra Systema Naturae del 1758.[13] Linné utilitzà dos noms diferents perquè creia que els gossos salvatges (Canis familiaris) eren diferents dels gossos domèstics (Canis familiaris domesticus). Tanmateix, el 1993, la Smithsonian Institution i l'American Society of Mammalogists feren una revisió taxonòmica dels gossos, reclassificant-los com una subespècie del llop gris (Canis lupus).
Els gossos donen el seu nom a la família dels cànids, que inclou també els llops, les guineus, els coiots, els xacals, els gossos salvatges africans i els dingos. Es creu que aquests últims podrien formar part de la mateixa subespècie que els gossos domèstics, però provisionalment se'ls classifica dins la subespècie Canis lupus dingo.[14]
A un nivell taxonòmic més alt, també donen nom al subordre dels caniformes. Igual que els gossos, els animals que formen aquest grup comparteixen una sèrie de característiques: manquen d'urpes retràctils, tenen més dents que els feliformes (cosa que els permet processar l'aliment vegetal molt millor que els gats, per exemple), un musell llarg, carnisseres menys especialitzades que les dels fèlids, una dieta mitjanament omnívora i oportunística, i una bul·la auditiva unicameral o parcialment dividida, composta d'un únic os.
[edita] Domesticació
Basant-se en les anàlisis d'ADN, els llops avantpassats dels gossos moderns se separaren de la resta de llops fa uns cent mil anys,[15][16] i els gossos foren domesticats d'aquests llops grisos fa uns quinze mil anys.[17] Aquesta data significaria que els gossos foren la primera espècie en ser domesticada pels humans. Les proves apunten a què els gossos foren domesticats per primer cop a l'est d'Àsia, possiblement a la Xina, i algunes de les cultures que arribaren a Nord-amèrica s'endugueren gossos des d'Àsia.[9]
La relació entre els humans i els gossos es remunta al passat llunyà. Les proves arqueològiques i genètiques coincideixen en indicar que la domesticació tingué lloc a finals del Paleolític superior, a prop del límit Plistocè/Holocè, fa entre 17.000 i 14.000 anys. Ni la morfologia d'ossos fòssils, ni les anàlisis genètiques de les poblacions de gossos i llops antigues i actuals, han estat capaces fins ara de determinar amb certesa si tots els gossos són el producte d'una única domesticació, o si foren domesticats de manera independent en més d'un lloc. Els gossos domèstics podrien haver-se aparellat amb poblacions locals de llops salvatges en diverses ocasions (un procés que en genètica es coneix com a introgressió). Els gossos podrien haver estat domesticats per mitjà de diversos processos; podrien tenir l'origen en la cria de cadells de llop des de petits, fàcilment socialitzables[2] i que, després d'algunes generacions de reproduir-se entre ells, haurien donat peu a la varietat domèstica. Alternativament, els gossos podrien ser els descendents de llops menys propensos a fugir dels humans; aquesta tendència socialitzadora s'hauria anat amplificant al llarg de les generacions fins arribar a un estat de domesticació completa.[18]
Els ossos de gos més antics coneguts, dos cranis de Rússia i una mandíbula d'Alemanya, daten d'entre fa 13.000 i 17.000 anys. El seu avantpassat més probable és el gran llop holàrtic septentrional, Canis lupus lupus. Restes de gossos més petits de dipòsits en coves del Mesolític (Natufià) al Pròxim Orient, que daten de fa uns 12.000 anys, han estat interpretats com a descendents d'un llop del sud-oest d'Àsia més gràcil, Canis lupus arabs. L'art rupestre i restes d'esquelets indiquen que, fa uns 14.000 anys, els gossos s'estenien des del nord d'Àfrica, a través d'Euràsia, i fins a Nord-amèrica. Les restes de gossos enterrats al cementiri mesolític de Sværdborg (Dinamarca) suggereixen que a l'antiga Europa els gossos eren companys estimats.
[edita] Morfologia
L'enorme varietat de morfologies en les diferents races de gos fa difícil determinar la mida i el pes mitjans dels gossos. Amb una alçada d'entre 71 i 90 cm, el lloper irlandès és la raça més alta de gos[19] (tot i que alguns exemplars de gran danès superen aquesta mida, arribant fins a 107 cm).[20] La raça més petita de gos és el chihuahua, amb una mida de 15-25 cm a la creu. Amb un pes mitjà d'entre 1,5 i 3 quilograms (i que en alguns casos, pot no superar els 500 g),[21] els chihuahues també són els gossos més lleugers; els mastins anglesos i els santbernats són els gossos més pesants, amb un pes que pot arribar a més de 140 kg.[22]
La longevitat dels gossos varia d'una raça a l'altra, però en general les races més petites viuen més temps que les més grans. Els gossos més petits sovint viuen fins a l'edat de quinze o setze anys, mentre que els gossos més grans poden tenir una esperança de vida de només la meitat. Entremig s'hi troben totes les races intermitges. El gos més vell del qual es té constància, un gos ramader australià anomenat Bluey, morí l'any 1939 a l'edat de vint-i-nou anys.[23] L'esterilització de l'animal pot prolongar o escurçar-ne la vida, reduint el risc de contraure malalties com ara piomètria en les femelles o càncer testicular en els mascles. També redueix el risc d'accidents i ferides, car els gossos no esterilitzats es barallen i s'escapen més. D'altra banda, la castració dels mascles afavoreix l'aparició de càncer de pròstata, una malaltia que pot escurçar dràsticament la vida de l'animal.[24]
[edita] Diferències respecte a altres cànids
En comparació amb llops de mida equivalent, els gossos tendeixen a tenir el crani un 20% més petit i el cervell un 10% més petit, a més de tenir les dents relativament més petites que altres espècies de cànids.[7] Els gossos requereixen menys calories per viure que els llops. La seva dieta de sobres dels humans féu que els seus cervells grans i els músculs mandibulars utilitzats en la caça deixessin de ser necessaris. Alguns experts pensen que les orelles flàccides dels gossos són el resultat de l'atròfia dels músculs mandibulars.[7] La pell dels gossos domèstics tendeix a ser més gruixuda que la dels llops, i algunes tribus esquimals prefereixen la seva pell per vestir-se, degut a la seva resistència al desgast en un clima inhòspit.[7] A diferència dels llops, però igual que els coiots, els gossos domèstics tenen glàndules sudorípares als coixinets de les potes.[7] Les potes d'un gos són aproximadament la meitat de les d'un llop, i la seva cua tendeix a corbar-se cap amunt, un altre tret que no s'observa en els llops.[25]
[edita] Sentits
[edita] Vista
Com la majoria de mamífers, els gossos són dicromats i tenen una visió en color equivalent al daltonisme vermell-verd en els humans.[26][27][28] Les diferents races de gos tenen diferents formes i mides dels ulls, i també tenen una configuració diferent de la retina.[29] Els gossos amb el musell llarg tenen una "ratlla visual" que s'estén per l'ample de la retina i que els dóna un camp molt ample de visió excel·lent, mentre que els gossos amb el musell curt tenen una area centralis – una regió central amb fins a tres vegades la densitat de terminacions nervioses de la "ratlla visual" – que els forneix una vista detallada, molt més similar a la dels humans.
Algunes races, particularment els llebrers, tenen un camp de visió de fins a 270º (comparat amb els 180º dels humans), tot i que les races de cap ample amb el musell curt tenen un camp de visió molt més estret, tan baix com 180º.[26][27]
Entre els sentits del gos, el del gust és el que menys s'ha investigat, fins ara se'l relaciona amb el sentit de l'olfacte. Les preferències del gos per un sabor o un altre, depenen de l'olor, és a dir si li agrada l'olor es menja allò que té al davant, si l'olor no li agrada ho rebutja. Prefereix els sabors dolços, salats o forts.[cal citació] És capaç de distingir els sabors bàsics (àcid, amarg, salat i dolç) de manera semblant a l'home[cal citació]. Una cosa curiosa que pot fer el gos i que per nosaltres resulta limitat és que, per exemple, quan mengem sopa, nosaltres podem percebre una olor i un sabor. El gos, al menjar sopa, sap distingir per l'olor i el sabor, cadascun dels ingredients amb el que s'ha fet la sopa. De tota manera, el gos confia més en l'olfacte que en el gust, per això és l'animal més fàcil d'enverinar.
L'oïda dels gossos els permet de sentir freqüències d'entre 70 Hz i 100 KHz[cal citació] (l'home només pot percebre freqüències entre els 16 Hz i els 20 KHz, a més, disposen d'unes orelles amb una gran mobilitat, fet que els permet d'usar-les a mode de "radar".
Els coixinets de les potes són extremadament sensibles i gràcies a ells poden percebre petites vibracions al terra. De cadells, en absència de visió i oïda, és el seu principal sentit.
Un gos disposa de 200 milions de cèl·lules olfactives (l'home només en disposa de 5 milions). Això el dota d'una gran capacitat olfactiva, obviament. En molts casos no li cal veure a algú per reconèixer-lo per l'olor.
[edita] Gossos cèlebres
- Pluto i Goofy, dibuixos de Walt Disney
- Laika, la gossa que va anar a l'espai
- Snoopy, un dels membres del còmic Peanuts
- Rin-tin-tin i Lassie, protagonistes de sèries televisives
- Milú, el gos de Tintín
- Gromit, dels dibuixos Wallace & Gromit
- Scooby-Doo
- Dartacán en la sèrie homònima
- Idefix o Ideafix, gos d'Obèlix
[edita] Races
És un animal que destaca per la seva variabilitat fenotípica donant lloc a moltes races de gossos entre les quals hi ha: beagle, bichon maltès, bòxer, ca de bestiar, dingo, labrador retriever, landseer, lhasa apso, gos d'atura, gos d'atura aranès, mastí tibetà, newfoundland, pastor alemany, podenc eivissenc, rater mallorquí, teckel, West Highland White Terrier, Yorkshire terrier
[edita] Referències
|
|||||
[edita] Enllaços externs
