Inca (ètnia)

De Viquipèdia

L'article conté informació no enciclopèdica. (Col·laboreu!) confon els quítxues (poble) amb els inques (governants)

Els inques (quítxua:inka; ser), són una ètnia sud-americana, oriunda dels Andes centrals del Perú, que habità en un principi les conques dels rius Vilcanota, descendents dels pobles colla (qulla) de l'altiplà del llac Titicaca.

Per extensió, els inques també com es coneixen els caps d'estat o emperadors de l'Imperi inca, l'estat precolombí de Sud-amèrica més avançat fins l'arribada dels conqueridors espanyols al segle XVI.

Aquest article és un esborrany sobre Amèrica del Sud. Podeu ajudar la Viquipèdia ampliant-lo.

Els Inques:

Els inques van ser els dirigents de l’imperi americà més gran. A finals del segle XIV, l’imperi va començar a expandir-se de la seva regió inicial en la regió de Cusco fins la regió sud de les muntanyes Andines d’Amèrica del Sud. Aquesta va acabar amb la invasió espanyola dirigida per Francisco Pizarro l’any 1532. Al moment de la seva rendició, l’imperi controlava una població de 12 milions de persones aproximadament, el qual representaria avui Perú, Equador i també una gran part de Xile, Bolívia i Argentina.

L’imperi Inca:

Els inques anomenaven el seu territori Tawantisuyu, que amb Quechua, l’idioma inca, significa Les Quatre Parts. Un territori de diversos terrenys i climes molt marcats. La paraula inca designa el propi dirigents i també al poble de la vall de Cusco, la capital de l’imperi. A vegades és utilitzada per designar a tots els pobles inclosos en el Tawantinsuyu, però això no és correcte. La majoria de les desenes dels pobles petits van mantenir la seva identitat tot i estar lligats política i econòmicament als Inques. El Quechua va ser l’idioma oficial i parlat en la majoria e les comunitats fins l’arribada dels espanyols, però almenas 20 dialectes locals van subsistir en diferents parts de l’imperi.

L’arquitectura:

Els inques van desenvolupar un estil altament funcional de l’arquitectura pública que es va distingir principalment per les seves tècniques avançades d’enginyeria i del treball fi de la pedra. El plànol de les seves ciutats estava basat en un sistema d’avingudes principals tallades per carrers més petits que es trobaven en una plaça oberta i rodejada d’edificis municipals i temples. Les estructures eren de només un pis, es construïen amb pedres perfectament tallades o bé, s’utilitzaven maons d’adob i palla en les regions de la costa. Per la construcció de grans monuments com la fortalesa de Sacsayhuamán, situada a prop de Cusco, uns blocs poligonals van ser ajuntats entre sí amb una extraordinària precisió. En les regions muntanyoses, com l’espectacular ciutat andina situada al Machu Picchu, l’arquitectura inca reflexa a vegades algunes adaptacions del relleu natural.

La religió:

La religió de l‘imperi estava basada en l’adoració del Sol. Els emperadors Inques eren considerats com descendents dels Déu Sol i eren adorats com divinitats. L’or, símbol del déu Sol, era molt explotat per l’ús dels dirigents, no com a moneda d’intercanvi, sinó principalment amb objectius decoratius i rituals. La religió dominava tota l’estructura política. Des del Temple del Sol en el centre de Cusco, es podien traçar línies imaginàries en direcció dels llocs de culte de les diferents classes socials de la ciutat. Les pràctiques religioses consistien en consultes d’oracles, sacrificis com ofrena i confessions públiques. Els cicle anual de festes estava regulat pel calendari Inca extremadament precís. A conseqüència d’aquest aspecte entre d’altres, la cultura Inca era molt semblant a altres cultures d’Amèrica del Sud com els Asteques i els Maies.